El romanic amagat
Escrito por Carmen Orus
Miércoles, 12 de Septiembre de 2012 17:37
PDF Imprimir E-mail
Detectius privats Andorra
Per Jordi Pasques
Potser no hi ha terra catalana amb més curiositats artístiques com l’Empordà. Acabem de veure un claustre suposadament d’època romànica instal·lat des de final dels anys cinquanta al mas del Vent, a Palamós.
En aquella època la Costa Brava ja tenia anomenada entre els artistes, escriptors i estrangers amb formació i interès per l’arquitectura romànica, pels pobles amb estructura medieval i jaciments antics. Grecs i romans van deixar petja important, amb Roses i Empúries i des d’aleshores, en “la terra del vell reposar i de frisances despertes”, com va escriure Maria Perpinyà l’any 1928, s’hi han anat escampant gent i poblacions que les veiem aturonades, o vora els rius, o recalades al mar, o als repeus dels costers de vinyes i oliveres, o vora el camí ral que ja va ser via romana. El claustre de Palamós, que ha de ser estudiat detalladament pels historiadors de l’art per tal de certificar-ne la seva autenticitat, és potser el conjunt artístic, la peça d’art més vistosa. Però a fe que n’hi ha més, de patrimoni artístic, que passa els anys en torres i masos, en cases de nova planta, sense saber-ne ningú que hi és, tret dels propietaris i amics més propers. A l’Empordà els col·leccionistes d’art, que n’hi ha arreu –també a Andorra, i amb col·leccions ben nodrides en quantitat i qualitat–, hi fan vida, continuada o a temporades, des de fa anys. Des de l’època del rus Nicolas Woevowsky i la seva dona Dorothy Webster, a la primera meitat de segle XX, fent de Cap Roig un dels primers llocs de bellesa amb toc humà, afegida a la pròpia del país; fins al Cadaqués com a pol d’atracció irresistible de pintors i tota classe de creadors, escriptors i músics, com el Marcel Duchamp, el Richard Hamilton, el Max Ernst, García Lorca, aquest convidat per Dalí; gent que han deixat a Cadaqués una aura de cultura que actualment ja gairebé és del tot record. Personatges curiosos com el Segundo Matilla, vingut de Madrid a pintar vistes de Camprodon, del Port de la Selva i de Cadaqués. Un Matilla que, en estones de repòs davant del cavallet, agafava la guitarra i la feia sonar arran de mar, explicant que els musclos, en sentir la música, obrien i tancaven les seves conquilles per acompanyar-lo, talment com si fossin unes casta­nyoles. Amb gent així, no és d’estranyar que a Palamós un claustre romànic hi faci mitja vida, perquè l’altra meitat vés a saber per on ronda. Diuen que hi havia hagut una tercera ala, ara només n’hi ha dues, però que va ser retirada fa anys. Ho sabrem algun dia com va anar tot? Sabem més coses de fa cent anys, de les campanyes oficials de recuperació de l’art romànic al Pirineu, de les accions de Plandiura i companyia, de les compres i trasllats de capitells i claustres a Amèrica, que del que va passar fa cinquanta anys. I sort que se’l van endur, perquè altrament pintures murals, frontals, altars i cristos i marededéus haurien fet mala fi, com tants cops ha passat a causa de la desídia, la venda despietada feta per algun capellà, els incendis o els robatoris. Pensem només en la Mare de Déu de Meritxell, teòricament cremada, o la de Prats de Balaguer, al Conflent, robada fa poc més de vint-i-cinc anys.
El claustre de Palamós apunten els pocs estudiosos fins del romànic d’aquest país, la majoria dels quals no són catalans, és de l’estil dels claustres castellans. Si hagués sortit de més a prop, forçosament se sabria, puig algú n’haurà observat i denunciat la mancança. Segur que aquest cap de setmana mateix, ja hi ha hagut qui ha rondat per les terres sorianes o burgaleses cercant antics cenobis amb claustres esfumats. Segur que més d’un estudiós local ja parla amb els capellans vells i retirats, que recorden com van anar les coses en temps de don Abilio del Campo y de la Bárcena, bisbe que fou de Calahorra i la Calzada. Aquest bon home, passarà a la història com el bisbe que s’ho va vendre tot. Tot el que va poder, és clar. Va aprofitar el Concili Vaticà II per aplicar un rentat de cara dels temples i ermites i desfer-se, a canvi de calerons, de tanta faramalla. Antiquaris i marxants d’art el van visitar en persona i hi van fer tractes. Se sap, per informació directa de qui hi va participar, que de parts de la Castella burgalesa, la que toca més a la Rioja, en van sortir vagons de tren plens i camions carregats fins dalt de retaules, talles, canelobres, mobles, pintures, escultures, capitells i tot allò que tingués valor venal en el mercat de l’art. Em comentava fa anys en una entrevista per fixar la memòria oral, aquest informant, ajudant i camàlic d’un antiquari català, que alguna peça ja era comprada en aquell temps, sobretot reliquiaris de plata, per més d’un milió de pessetes i que en arribar a Barcelona, l’antiquari ja enfilava el camí de casa de qui sabia que li agradaria i el valor de la venda doblava el que havien pagat allà a Burgos o la Rioja. El mateix René Van den Berghe, conegut per Erik el Belga, hi va fer tractes amb don Abilio del Campo i d’una primera partida en va pagar 82 milions de pessetes, que després ell sabia prou recuperar doblats o triplicats en vendre’ls fora d’Espanya. Tanta va ser l’atracció de Van den Berghe per l’art, que allò que no podia comprar ho acabava robant. Ho feia, com diu ell en el seu llibre Por amor al arte, per això, per amor a l’art. Gràcies a ell, i és un dir, podem veure al Museu Diocesà d’Urgell el retaule gòtic d’Abella de la Conca, que ell va robar la nit del 6 al 7 de juny del 1972, just dijous passat ha fet quaranta anys. Recuperat per la Interpol l’any següent, ara està segur a la Seu d’Urgell. Ens podem preguntar què hauria passat si l’Erik el Belga, que tenia aleshores 32 anys, no l’hagués robat? Se l’hauria endut un altre qualsevol? Potser no, perquè el bisbe i copríncep Martí ja havia donat ordres de posar sota pany el patrimoni artístic que encara quedava a esglésies i ermites sense cap mena de seguretat, però a Abella li van passar al davant. Cosa que no els va servir de res, gràcies a la tenacitat i interès del doctor Martí a denunciar els fets i seguir el rastre del robatori.
Erik el Belga, que sap més coses de les que diu, vulguis o no ha de tenir informació del que va passar amb la Mare de Déu de Meritxell, curiosament també “desapareguda” l’any 1972, la nit del 8 al 9 de setembre, la seva diada. Si algú encara es creu que es va cremar amb l’incendi, pensa de molt bona fe. Potser d’aquí a uns anys, quan en faci cent, algú trobarà escrit tal com va anar, o sortirà la talla de la Mare de Déu de Meritxell, amagada en algun racó de món, proper o llunyà a Andorra.
Última actualización el Domingo, 23 de Diciembre de 2012 08:52